1502113039386

He tingut la sort de treballar, ara fa més de 20 anys, fent el que realment m’apassiona. Sóc educador, millor dit… em considero, em sento educador social. En aquests anys, he pogut experimentar en diferents àmbits d’aquesta professió, però m’agradaria remarcar el sentiment i la motivació que sempre han mogut les meves passes.

En el nostre dia a dia, la paraula “acompanyar” ha estat i està en el centre de tots els processos socioeducatius. La qüestió és el que entenem per “acompanyar”. En el marc educatiu, quan parlo “d’acompanyar”, parlo concretament d’acompanyament socioeducatiu i les diferents apreciacions d’aquest terme entre les persones que ens hi dediquem.
Des de la meva perspectiva, la definició ve condicionada a un posicionament previ, a una
mirada educativa molt concreta, on la figura de l’educador-acompanyant, es posiciona d’una determinada manera davant de la relació educativa, acceptant una relació bidireccional, basada en la confiança, la disponibilitat, la transparència, el respecte, el reconeixement, la proximitat i la presència, adquirint un vincle totalment voluntari que permet estar-hi al costat sense ser invasius, a prop, i sense jutjar.
Tornant a la figura de l’educador i com vull entendre el nostre paper, durant aquest anys he intentat explicar-me simplificant molt aquest posicionament: “Treballar per deixar de
treballar…”. La nostra paradoxa, com a professió, és enfocar la nostra tasca per aconseguir que no sigui necessària, aconseguir l’autonomia de la persona, grup o comunitat “acompanyada” en aquest procés educatiu, fugint per tots els mitjans de l’assistencialisme i de generar dependència.
Ara fa uns dies, un grup de companys de professió i acadèmics, hem tingut la sort de poder contrastar aquesta visió amb un grup de joves de diferents projectes educatius. Es curiós i molt aclaridor el posicionament sobre aquest vincle i la relació educativa des del costat de “l’acompanyat”.
A més, i en el meu cas, percebre la visió d’un dels joves participants del meu projecte ha fet despertar sensacions de satisfacció, de valorització del treball que fem i augmentar la meva decisió al davant de la nostra mirada educativa. Però sobretot, d’orgull cap a aquest jove i el seu procés vital, el qual ha assumit la seva capacitat i el seu dret de prendre decisions, assumint la seva llibertat i liderant la seva vida.

Jose Jiménez González és director del programa Districte Jove de l’Ajuntament de Terrassa.