Ara fa quasi 24 anys que treballo com educador social, em considero en part un malalt d’aquesta professió, m’agrada, no,… m’apassiona la meva feina.

Durant tots aquests anys he tingut la sort d’aprendre d’una forma exponencial, creuant-me en el camí amb grandíssims professionals que m’han fet un acompanyament en el meu creixement professional.

Ara fa un temps, em plantejo molt el meu paper professional, fent retrospectiva dels anys passats i afrontant els nous reptes que tinc per endavant.

Fa pocs anys enrere, encara tenia la sensació de ser el més jove dels equips on hi treballava, el més novell, el què, tot i no estar a vegades a l’altura, li posava el doble de motivació, el triple de ganes per aprendre i avançar a nivell professional, el que més gaudia amb l’acció i la intervenció educativa…

Per altra banda, aquests últims anys, estic a càrrec d’un equip d’educadors, com a director d’un projecte d’acció social i acompanyament socioeducatiu amb joves. En el dia a dia, al capdavant del meu equip intento fer un procés d’acompanyament en el seu creixement professional i en la seva feina al projecte, a afrontar els reptes i a continuar millorant professionalment…

Tot i així, a l’hora de fer una reflexió més profunda del meu treball, em dono compte de diferents qüestions:

La primera és què, he de reconèixer que sento veritable enveja d’ells, tenen un futur espectacular, són molt bons, molt millors que jo quan tenia la seva edat, són molt joves amb un recorregut enorme per davant…

Segona, en aquesta relació professional, el que surt guanyant soc jo. Sense ficar-me a valorar el que els hi puc aportar o acompanyar, per a mi, cada dia es un aprenentatge continu.

I la tercera, aquests joves que pugen amb aquests ideals tant forts, amb unes ganes boges per aprendre i menjar-se el món, em fan veure que “m’estic fent vell…”, que he d’adaptar-me a la nova realitat i continuar avançant des d’una altra perspectiva.

Això no canvia la meva realitat, m’apassiona la meva feina i no puc desvincular-me de l’acció directa. De tant en tant i quan les circumstàncies m’ho permeten tinc els meus espais d’intervenció, moltes vegades en situacions complicades o d’urgència… No us podeu imaginar com gaudeixo, torno a recarregar piles i surto amb una embranzida renovada. El meu “ser” ho necessita…

És veritat, m’estic fent vell… però, mare meva, com gaudeixo de la meva feina, i el que tinc més clar cada dia, és que dintre meu hi ha un “jove motivat” amb unes ganes boges de continuar creixent i aprenent.

Jose Jiménez González és director del programa Districte Jove de l’Ajuntament de Terrassa.