El 16 de maig es va celebrar aquesta “mitja jornada” d’acompanyament educatiu en medi obert, que tot i dur el número de sèrie VII, era en realitat la VIb, ja que la Jornada pròpiament passa a ser bianual. Tanmateix, els organitzadors es resisteixen a quedar en la inactivitat i no van voler deixar passar el 2018 en blanc. La proposta d’un format més senzill, un doble debat sobre un mateix tema (en aquest cas, l’etern “vincle”) era prometedora. I va acabar sent interessant.

El primer debat, entre professionals, brillantment conduït per Xavi Millan, va repassar la creació de vincle des de diferents àmbits i rols professionals (hi vam trobar a faltar el medi obert). Tanmateix, vam poder constatar que els elements bàsics de la creació de vincle són comuns als diversos espais d’intervenció.

Però el més interessant va ser el debat amb els joves Albert Cerqueria, Salah Eddine, Lydia Gata i Carlos Llorens, ben enquadrats per Asun Llena (que havia fet amb ells un bon treball de cuina, acompanyada per José Jiménez i Roberto Pescador). Amb claredat cartesiana, els joves van anar desgranant els punts centrals de l’acompanyament educatiu: ser present, no jutjar, escoltar, no aconsellar, tenir paciència, estar disponible, implicar-se, comportar-se naturalment, preocupar-se però no invasivament… No vull seguir perquè des de l’organització de les jornades s’està treballant per transcriure i organitzar el què han dit els joves tant en el debat com en les sessions preparatòries. De moment tenim l’àudio de la jornada.

Tot i que havien declarat estar nerviosos, van despatxar amb una gran tranquil·litat opinions i respostes sempre pertinents a les preguntes que els feia l’Asun o el públic (que a vegades no va fer preguntes massa pertinents). Ja sé que aquests joves havien estat triats pels seus educadors i no eren uns joves agafats a l’atzar. Però el fet és que els quatre, en uns quants flaixos, sense carrera, sense debats infinits, ni jornades, ni lectures ni formacions, van donar-nos a tots els presents una gran lliçó sobre acompanyament educatiu.

I això em fa pensar en què poc comptem en realitat amb els joves a l’hora de treballar per a ells. I és que treballar per a ells ens és més fàcil que treballar amb ells. Tanmateix, la clau de l’acompanyament educatiu és l’empoderament, i l’empoderament sols es pot fer des del treball conjunt, des de la parella educativa educador-educat. Perquè resulta que hi ha més d’una possible parella educativa!
Reprenent el sempre massa oblidat Freire, no hauríem de recordar més sovint que la relació educativa és bidireccional? Que l’educador educa l’educat però aquest al seu torn educa l’educador? Si els educadors/es aprofiten el “cantó jove” de la relació educativa i es deixen educar més pels i les joves, probablement el seu acompanyament serà molt més poderós.